La velocitat ideal a l’Eixample

L’Eixample és una malla ortogonal de carrers amb un intereix de 133 metres. Geomètricament és isòtropa, però tots sabem que hi ha una jerarquia preestablerta (o bé per l’amplada, o per la seva connectivitat o per la configuració viària que algú, fa molts anys, li va donar) que fa hi hagi carrers més importants a nivell viari que d’altres.

Mai us heu preguntat quina és la velocitat mitjana als carrers de Barcelona? Mai us heu preguntat quina seria la velocitat ideal a l’Eixample per tal que tots tinguem onada verda en els dos eixos?

La resposta a la primera pregunta es pot trobar a les Dades Bàsiques de Mobilitat 2013 (part 2, pàgina 97): vies mar-muntanya 17,1 km/h, i les transversals 23,2 km/h.

La resposta a la segona no l’he trobat, així que em proposo respondre-la des d’un punt de vista teòric. Caldria, però, simplificar l’Eixample i considerar-la com una malla realment isòtropa i sense jerarquia viària.

Com tots hauríeu de saber, la fórmula de la velocitat és espai partit per temps (v = x / t). D’aquesta fórmula només tenim l’espai: x = 133 metres per a vehicles i x = 144,7 metres per a vianants (els xamfrans compten!), i les variables són el temps i la velocitat.

Barcelona és una ciutat que hauria de ser ideal per caminar, per tant primer miraré el temps que necessita una persona per fer tot un carrer (144,7 metres). Si es considera una velocitat de 5,20 km/h per a vianants sols (persona 1), 4,32 km/h per una persona amb un cotxet (persona 2) i 3,60 km/h per gent amb problemes per caminar (persona 3), surten 100, 120 i 145 segons respectivament.

Si dividim els 100 segons en tres parts (els talls han de ser imparells per no aturar-nos mai), surten 33,33 segons, un temps no gaire lluny dels 20-25 segons de la majoria de semàfors.

Distància-temps (fase 33 segons, a peu)

Fig. 1. A peu. Fase semafòrica de 33,33 segons.

Segons es pot observar en el gràfic Fig. 1, amb una fase semafòrica de 33,33 segons, la persona 1 perd ni un segon aturat en un semàfor; la persona 2 s’ha d’aturar cada dos semàfors i en total, per fer set carrers (1012 metres) perd 76 segons; i la persona 3 s’ha d’aturar en cada semàfor i per fer set carrers s’hi està 132 segons més.

Si mantenim la fase semafòrica de 33,33 segons (però canviem la distància a l’eix x de 144,7 metres a 133 metres), es pot veure a la Fig. 2 que un vehicle rodat ha d’anar a 14,36 km/h (133 m / 33,33 s) per tal de tenir ona verda. De res serviria, amb aquesta fase semafòrica, anar a 30 o 50 km/h, ja que ens trobaríem tota l’estona amb el semàfor en vermell.

Fig. 2

Fig. 2. Amb vehicle rodat. Fase semafòrica de 33,33 segons.

I si ens ho mirem des d’una altra perspectiva, la de tenir ona verda en les dues direccions per a cotxes a 30 km/h o 50 km/h? Doncs surt una fase semafòrica de 9,5 segons per als 50 km/h i 16 segons per als 30 km/h. Una absurditat, ja que pràcticament no es podria ni creuar a peu un carrer.

De tot plegat es pot extreure una conclusió: en un escenari utòpic, amb fases semafòriques de 33,33 segons, la ciutat estaria en constant moviment amb un pas normal per a vianants i amb una velocitat mitjana de 14-15 km/h per a vehicles rodats. És a dir, la velocitat de la bicicleta (i la d’un autobús ben gestionat). Són velocitats, de fet, no gaire llunyanes dels 17,1 km/h i 23,2 km/h actuals.

Aquesta idealitat seria només teòrica. A la pràctica seria impossible aplicar-ho, ja que no tots el carrers suporten el mateix trànsit ni tenen la mateixa importància, i la malla del tipus Eixample només representa 15 km² dels 60 km² de sòl urbà de la ciutat (un 25 %), i als usuaris del cotxe no els agradaria anar amb una velocitat punta tan baixa malgrat invertir el mateix temps en desplaçaments. Però seria maco, no?

Referències:
Velocitat mitjana de vehicles: Dades Bàsiques de Mobilitat
Velocitat de gent a peu: Mobilitat més sostenible, ciutat més confortable, 2003. Pàgina 18.

One thought on “La velocitat ideal a l’Eixample

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *